En els seus inicis, el conte popular es transmetia oralment: el avis o els pares, en les llargues nits d’hivern al voltant de la llar, narraven contes que ells també havien sentit i sabien adaptar al context del moment. A les places, els joglars transmetien històries de maneres diferents segons les localitats. Possiblement, de manera inconscient, aquests contes anaven experimentant petites variacions que permetien adaptar-los als canvis
econòmics, socials i culturals de la societat. Això es va acabar amb el llibre: els contes van adquirir una estructura fixa, el dibuix va facilitar fer un clixé dels personatges i aquests van deixar de ser oberts. El dibuix també va facilitar que s’identifiqués el ser bo amb ser ben plantat, tenir èxit, etc i ser dolent amb lleig,
pobre, ... Cal, per tant, comunicar el que és l’essencial dels contes tradicionals no només amb els mitjans actuals (llibres, audiovisuals, etc), sinó també en un llenguatge que respongui a les realitats i valors actuals i conservar els contes populars com a material històric o literari, però no pas com eines educatives.
Jaume Roig
Aquest excel·lent video aporta més informació. (desconnecteu el so el primer minut per evitar un molest xiulet)
