MOMENT VITAL DE LA JOANA

… vaig seguir caminant,
ara lentament, solemnement,
sentint-me part de la pluja,
dels llamps i dels trons,
d’aquella olor poderosa que exhalava la terra
com una magrana esbandrida, vermella,
una olor de vida que ho impregnava tot. …


… Llavors em vaig ajeure en terra, nua.
Amb els ulls clucs per la força de la pluja,
vaig veure un llamp vermell que em va cremar les parpelles.
I vaig sentir una descàrrega violenta,
d’una intensitat absoluta,
que em va recórrer el cos a onades …
                                                                Maria-Antònia Oliver

El somieig

A les acaballes dels seixanta. Mallorca. La caserna Palma 47.

-“Atención, soldados, prestad mucha atención: como en cualquier ocasión en que manipulemos un arma, primero abrimos el cerrojo comprobando que no hay ningún cartucho en la recamara ni en el cargador.... “

La Julia omplia la maleta de xoriços, conserves, torrons que jo no podria prendre a casa aquell any, el tabac, uns pantalons, la camisa nova, ...

. “... Mientras aprietas el botón deslízala  hacía la parte trasera del fusil. Esto la liberará junto con el muelle del cargador y la teja elevadora extrayéndose de la pieza cargador/guardamonte....”

La Júlia em saludava des del vaixell... ja baixava per l’escala tota somrient, amb aquell somriure burleta que tant m’agradava ...

- “...Quitar el portafusil. Procede a soltar la correa, deslizando la hebilla hacía arriba y tirando del pasador de la misma. Separa la pieza que asegura la correa. Desliza la correa fuera de la hebilla y la abrazadera....”

Ens abraçàvem i ens petonejàvem com mai ho havíem fet. Ens dirigíem a la pensió que li havia reservat ...

- “Vamos a ver, soldado “Castani”, aquí tiene el fusil. Desmontelo”

- ????
                                                                                                                                      Jaume Roig

És ara que ho penso …

Feia dos mesos que s’havia mort l’avi.

-“Estàs de dol. No pots sortir amb els teus companys al Pirineu” –em varen dir.

 
Jo, adolescent, no entenia res. Era la primera sortida amb els companys, preparada durant tot el curs. Sí, és cert, a l’avi no el veuria més, però em passà el testimoni per continuar la cursa de la vida. A tota la família el passà, però aquells ritus i aquells costums aparentaven un homenatge a la mort. Segur que l’avi no ho voldria.

No, no ho vaig pensar això. És ara que ho penso.

Aquells dies seguia des de la meva habitació, amb un afany desmesurat, embadalit  sobre el mapa, la ruta dels companys durant hores i hores.
                                                           Jaume Roig