CAPSIGRANY
El capsigrany, capser, capsot, botxí garser, gaig botxí o botxí garser vermell (Lanius senator) és un moixó insectívor i el més comú dels lànids presents als Països Catalans. Fa 17 cm de llargada i té el front i els costats del cap de color negre brillant, i la part superior del cap i la posterior del coll de color rogenc intens. El dors, la cua i les ales són de color negrós, amb taques blanques, i les parts inferiors són blanquinoses.
Ocupa gran quantitat d'hàbitats, entre els quals es troben totes les zones de maresmes. A més, és un dels ocells més freqüents als boscos cremats. Està més estès que el botxí septentrional entre altres raons perquè s'adapta millor a la companyia dels humans. Ocell de règim carnívor, té el costum -com d'altres espècies de la mateixa família- d'empalar les preses a les espines de les plantes a fi d'esquarterar-les amb més facilitat, o bé per guardar-les com a reserva d'aliment És habitual de veure'l apostat als fils de telèfon
Cria a l'Europa meridional, Orient Mitjà i nord-oest d'Àfrica, i hiverna a l'Àfrica tropical. Als Països Catalans pot ésser observat d'abril a setembre. Fa un niu mal acabat en arbres i arbusts, amb arrels, branques, llana, pèls o plomes com a folre. A l'abril-juny la femella l'omple amb 5 o 7 ous, els quals s'han d'escalfar durant 16 dies. Els petits capsigranys triguen 19-20 dies a deixar-lo
PITROIG
És molt conegut perquè és del pocs ocells que és relativament sociable amb les persones (hemerofília) i els acompanya mentre feinegen al camp, al jardí o al bosc per aprofitar-se de les nostres activitats per trobar menjar. Una altra curiositat és que és dels ocells que més triga a descansar quan es fa fosc. Sembla que hi veu amb molt poca llum. Té un bec petit, precís, capaç per agafar les larves que menja
És sobretot a l'hivern que es deixa veure pels pobles i ciutats, tot i que a certs llocs es passa la vida al costat de l'home. A la resta d'estacions habita sobretot a boscos amb sotabosc molt dens, si bé també nidifica en alguns parcs (a Barcelona, nidifica a Montjuïc, a les Heures i a la Ciutadella).
El seu cant melodiós i allargat li serveix per defensar els seus territoris des de la tardor a la primavera. A l'estiu no canta. A l'hivern, la parella defensa cada un la seva part del territori.
Busca el seu menjar en els camps i als sotaboscos. El seu règim alimentari està integrat sobretot per invertebrats que viuen per terra com insectes, en particular els coleòpters, caragols, aranyes... De la tardor a la primavera consumeix baies i petits fruits.
LIRÓ
Els lirons (Gliridae) són una família de rosegadors esciüromorfs. Habiten principalment a Europa, tot i que també n'hi ha a Àfrica i Àsia. Són especialment coneguts per la seva llarga hibernació. També dels myoxus glis se'n diu : “rata dormidora”, “rata bosquina”, “rata cellarda” o “rata de celler” i a Catalunya del Nord : “rat dormidor”, “rat grill” (myoxus glis, myoxus nitela, myoxus avellanarius?), “rat esquirol” (myoxus glis) i encara 'menjaavellanes' (myoxus avellanarius)
MURTRA

La Myrtus communis, que pertany a la família de les mirtàcies, presenta un cicle vital perenne. És un arbust fanerògam d'1-3m d'alçada de fullatge dens, molt ramificat, amb pèls glandulars a les branques més joves.
Les fulles es caracteritzen per ser simples, coriàcies, subsèssils, amb nombrosos petits punts translúcids, molt aromàtiques per fregament i per tenir una disposició damunt la tija oposada. La forma del limbe és entre lanceolada i ovalada. Té l'àpex acuminat i la forma de la base és atenuada. La seva superfície és revoluta amb una nervadura pennada i una divisió del marge entera.
Flors de murta.
Les flors de 30mm de diàmetre, cícliques actinomorfes situades sobre pedicels llargs i prims de manera axial, presenten una corol·la gamopètala rotàcia amb 5 pètals blanquinosos. Quant als caràcters sexuals, l'androceu presenta abundants estams sent així polidelfs i exserts i el gineceu pentacarpel·lar soldat un l'ovari ínfer.

D'altra banda el fruit és una baia anomenada murtó que normalment mesura 10x8mm. És de color blau-negrós, poc carnós i comestible i es cobreix amb una capa de pruïna a la maduresa.
La floració es dóna entre els mesos de maig i principis d'agost.
.Usos medicinals i accions farmacològiques
La murta té diferents usos medicinals que es poden classificar segons la via del cos que es tracti.
- Via interna:
- Afeccions respiratòries:bronquitis, sinusitis, otitis.
- Afeccions microbianes de les vies urinàries: cistitis, prostatitis.
- Dispèpsies hipotòniques.
- Refredats
- Leucorrees.
- Via externa:
- Hemorroides, ferides, llagues, úlceres, leucorrees, metritis, etc.
Els fruits s'utilitzen com a condiment, tot i que també es poden obtenir elements per protegir la pell. D'altra banda, els animals (senglars, porcs...) l'utilitzen per a regurgitar el menjar.
Cal tenir en compte la possible toxicitat de l'oli essencial i del mirtol i no aplicar grans dosis (dosi màxima 2-3 gr.) per la possible aparició de reaccions al·lèrgiques.
La murta s'utilitza bàsicament en el camp de la perfumeria, més concretament en els perfums masculins, ja que té una aroma molt intensa.
Entre els grecs antics, la murta era la planta consagrada a Afrodita, la deessa de l'amor i com a tal es considerava símbol de l'amor i la bellesa. Amb corones de murta es reconeixien els campions olímpics.
Sovint s'utilitza com a decoració, ja que resisteix bé les èpoques de poda. La fusta la trobem en ebenisteria.
Quant al cultiu la murta necessita sòls frescos en llocs oberts i humits i un clima suau. No resisteix les temperatures extremes.
A Sardenya se'n fa un licor aromàtic anomenat mirto. Igualment, a Catalunya, a les zones on creix en estat salvatge, és típic d'elaborar el vi de murtra.