MOMENT VITAL DE LA JOANA

… vaig seguir caminant,
ara lentament, solemnement,
sentint-me part de la pluja,
dels llamps i dels trons,
d’aquella olor poderosa que exhalava la terra
com una magrana esbandrida, vermella,
una olor de vida que ho impregnava tot. …


… Llavors em vaig ajeure en terra, nua.
Amb els ulls clucs per la força de la pluja,
vaig veure un llamp vermell que em va cremar les parpelles.
I vaig sentir una descàrrega violenta,
d’una intensitat absoluta,
que em va recórrer el cos a onades …
                                                                Maria-Antònia Oliver

El somieig

A les acaballes dels seixanta. Mallorca. La caserna Palma 47.

-“Atención, soldados, prestad mucha atención: como en cualquier ocasión en que manipulemos un arma, primero abrimos el cerrojo comprobando que no hay ningún cartucho en la recamara ni en el cargador.... “

La Julia omplia la maleta de xoriços, conserves, torrons que jo no podria prendre a casa aquell any, el tabac, uns pantalons, la camisa nova, ...

. “... Mientras aprietas el botón deslízala  hacía la parte trasera del fusil. Esto la liberará junto con el muelle del cargador y la teja elevadora extrayéndose de la pieza cargador/guardamonte....”

La Júlia em saludava des del vaixell... ja baixava per l’escala tota somrient, amb aquell somriure burleta que tant m’agradava ...

- “...Quitar el portafusil. Procede a soltar la correa, deslizando la hebilla hacía arriba y tirando del pasador de la misma. Separa la pieza que asegura la correa. Desliza la correa fuera de la hebilla y la abrazadera....”

Ens abraçàvem i ens petonejàvem com mai ho havíem fet. Ens dirigíem a la pensió que li havia reservat ...

- “Vamos a ver, soldado “Castani”, aquí tiene el fusil. Desmontelo”

- ????
                                                                                                                                      Jaume Roig

És ara que ho penso …

Feia dos mesos que s’havia mort l’avi.

-“Estàs de dol. No pots sortir amb els teus companys al Pirineu” –em varen dir.

 
Jo, adolescent, no entenia res. Era la primera sortida amb els companys, preparada durant tot el curs. Sí, és cert, a l’avi no el veuria més, però em passà el testimoni per continuar la cursa de la vida. A tota la família el passà, però aquells ritus i aquells costums aparentaven un homenatge a la mort. Segur que l’avi no ho voldria.

No, no ho vaig pensar això. És ara que ho penso.

Aquells dies seguia des de la meva habitació, amb un afany desmesurat, embadalit  sobre el mapa, la ruta dels companys durant hores i hores.
                                                           Jaume Roig

TARDOR A MONTSERRAT (tanka)

Imponents cíclops
que eixiu amb altivesa,
mes teniu cura
com marona prenyada
de la tardor daurada.
                         Jaume Roig

Els mapes i les ciutats

És tant diferent un mapa de la realitat! Hi ha poblacions que en el mapa ni tenen nom: El Aaiun, Smara, Dagla, Rabuni ...

O si les veieu en el paper, no són les que realment cerqueu, són aquelles d’on varen haver de fugir els saharauis a corre-cuita.

Varen bastir noves ciutats-campament amb els mateixos noms de les que provenien, creient que el seu èxode seria provisional.

D’això ja fa més de 40 anys i els mapes no ho saben.

Com tampoc saben com n’és d’aspre la vida al desert, d’humiliant el viure de l’ajuda internacional, ni tampoc ens diuen res de la manca de perspectives dels joves.

 
El mapes no diuen ni piu de les meravelloses postes de sol, ni de la celístia d’algunes nits amb el cel centellejant com milers de llumenetes. També es callen l’hospitalitat de les seves gens i el somriure entremaliat dels infants.

 
 
Els mapes no poden suplantar la terra, el cel, el cor, les paraules, …
 
                                             Jaume Roig

9N: Aquesta remor que se sent …

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tan mateix, la remor persisteix.

                                           Miquel Martí i Pol

UN QUADRE: la infantesa

Emmarco amb quatre fustes

un pany de cel i el penjo a la paret.

 

Jo tinc un nom

i amb guix l’escric a sota.

Maria Mercè Marçal

I miro aquest personatge que m’ha estat tant familiar durant tants anys que gairebé ni el veig. Sí, allà, a la llunyania, apareix com el capdavanter de sis germans, amb uns pares que, malgrat les estretors de l’època, s’escarrassaven fins a extrems insospitats per nosaltres.
Veig la bonica casa on vivíem –abans de la guerra havia estat casa d’estiueig- amb el seu pati, preciosa gàbia daurada. Des de més lluny recordo el poble, encantador, el pas dels carros carregats de llenya pels forns de Barcelona, la pols de les roderes, el fang dels dies de pluja, l’hort de l’avi, l’escola, ... I tot això encerclat de  muntanyes i vinyes que limitaven el horitzons –quina goig el dia que vaig veure el mar!-.
I presidint el poble, la grandiosa església que com una lloca embolcallava els seus pollets. Sentiments d’infantesa que oscil·laven entre la ingènua placidesa i l’estretor de mires.
                                                                                                               Jaume Roig

“Si vostè no m’entén, jo sí que m’entenc”

“-I no l’enyores, Bel? –va preguntar mumare.
-Sí, senyora. Però hi ha coses que s’han de fer encara que no agradin. Sa gent ha de saber estar en el seu lloc, i com que els infants no ho saben veure, ho hem de veure es pares per ells.
-No t’entenc –va fer mumare- . Que ha passat res de nou?
-No, senyora. Justament és perquè no passi. Si vostè no m’entén, jo sí que m’entenc –va dir la madona Bel, seca- . I n’hàgim parlat prou.”
(Joana E de M. Antònia Oliver)
Té tota la raó madona Bel en dir que els pares han de saber veure les coses pels infants. La qüestió és quines coses veuen i quines es proposen dur a terme. Certament avui en dia els pares que porten els seus fills a una guarderia pública, on segurament hi ha nens de diferents ètnies, tenen uns objectius ben diferents dels qui els duen a una guarderia “selecta”.
I centrant-nos en el text, veiem com madona Bel té un objectius clars respecte a la vida del seu fill – encara que podem no aprovar-los- i posa els mitjans per assolir-los, cosa que no fa la mare de la Joana. Aparentment no veu el problema –o no vol veure’l- i per tant no defensa cap alternativa ( o potser sí, defensa el ” deixar fer” perquè està en una situació de superioritat respecte a na Bel i sap que té les de guanyar, doncs les conseqüències d’un possible enamorament no serien les mateixes per la Joana que per en Bernadet)

Tradició i patriarcat en el conte popular

 
En els seus inicis, el conte popular es transmetia oralment: el avis o els pares, en les llargues nits d’hivern al voltant de la llar, narraven contes que ells també havien sentit i sabien adaptar al context del moment. A les places, els joglars transmetien històries de maneres diferents segons les localitats. Possiblement, de manera inconscient, aquests contes anaven experimentant petites variacions que permetien adaptar-los als canvis econòmics, socials i culturals de la societat.

Això es va acabar amb el llibre: els contes van adquirir una estructura fixa, el dibuix va facilitar fer un clixé dels personatges i aquests van deixar de ser oberts. El dibuix també va facilitar que s’identifiqués el ser bo amb ser ben plantat, tenir èxit, etc i ser dolent amb lleig, pobre, ...

Cal, per tant, comunicar el que és l’essencial dels contes tradicionals no només amb els mitjans actuals (llibres, audiovisuals, etc), sinó també en un llenguatge que respongui a les realitats i valors actuals i conservar els contes populars com a material històric o literari, però no pas com eines educatives.
                                                            Jaume Roig                                                                                                        


Aquest excel·lent video aporta més informació.  (desconnecteu el so el primer minut per evitar un molest xiulet)

Albert Durer: Jesús entre els doctors

Aquest quadre, que al meu parer representa l'aparició de l'època Moderna, amb cara d'ingenuïtat pròpia del Renaixement, entre les figures vetustes i anquilosades de l'edat medieval, aferrades al llibre de les costums i la tradició, és un mostrari de caràcters.
Durer ens ensenya la ingenuïtat i atreviment de la figura de Jesús contraposada a la cara de sorpresa d'un dels savis, als intens de refutar a l'adolescent "perquè ho diu el llibre" de l'altre; l'aparença enigmàtica del personatge del fons, la fesomia grotesca i estrafolària d'un altre, la mirada malèvola que sorgeix darrere seu, i el rostre absent, que no escolta, aferrat a les seves cabòries.

                                                                                 Jaume Roig

Breu autobiografia de M Antònia Oliver