TARDOR A MONTSERRAT (tanka)

Imponents cíclops
que eixiu amb altivesa,
mes teniu cura
com marona prenyada
de la tardor daurada.
                         Jaume Roig

Els mapes i les ciutats

És tant diferent un mapa de la realitat! Hi ha poblacions que en el mapa ni tenen nom: El Aaiun, Smara, Dagla, Rabuni ...

O si les veieu en el paper, no són les que realment cerqueu, són aquelles d’on varen haver de fugir els saharauis a corre-cuita.

Varen bastir noves ciutats-campament amb els mateixos noms de les que provenien, creient que el seu èxode seria provisional.

D’això ja fa més de 40 anys i els mapes no ho saben.

Com tampoc saben com n’és d’aspre la vida al desert, d’humiliant el viure de l’ajuda internacional, ni tampoc ens diuen res de la manca de perspectives dels joves.

 
El mapes no diuen ni piu de les meravelloses postes de sol, ni de la celístia d’algunes nits amb el cel centellejant com milers de llumenetes. També es callen l’hospitalitat de les seves gens i el somriure entremaliat dels infants.

 
 
Els mapes no poden suplantar la terra, el cel, el cor, les paraules, …
 
                                             Jaume Roig

9N: Aquesta remor que se sent …

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tan mateix, la remor persisteix.

                                           Miquel Martí i Pol

UN QUADRE: la infantesa

Emmarco amb quatre fustes

un pany de cel i el penjo a la paret.

 

Jo tinc un nom

i amb guix l’escric a sota.

Maria Mercè Marçal

I miro aquest personatge que m’ha estat tant familiar durant tants anys que gairebé ni el veig. Sí, allà, a la llunyania, apareix com el capdavanter de sis germans, amb uns pares que, malgrat les estretors de l’època, s’escarrassaven fins a extrems insospitats per nosaltres.
Veig la bonica casa on vivíem –abans de la guerra havia estat casa d’estiueig- amb el seu pati, preciosa gàbia daurada. Des de més lluny recordo el poble, encantador, el pas dels carros carregats de llenya pels forns de Barcelona, la pols de les roderes, el fang dels dies de pluja, l’hort de l’avi, l’escola, ... I tot això encerclat de  muntanyes i vinyes que limitaven el horitzons –quina goig el dia que vaig veure el mar!-.
I presidint el poble, la grandiosa església que com una lloca embolcallava els seus pollets. Sentiments d’infantesa que oscil·laven entre la ingènua placidesa i l’estretor de mires.
                                                                                                               Jaume Roig

“Si vostè no m’entén, jo sí que m’entenc”

“-I no l’enyores, Bel? –va preguntar mumare.
-Sí, senyora. Però hi ha coses que s’han de fer encara que no agradin. Sa gent ha de saber estar en el seu lloc, i com que els infants no ho saben veure, ho hem de veure es pares per ells.
-No t’entenc –va fer mumare- . Que ha passat res de nou?
-No, senyora. Justament és perquè no passi. Si vostè no m’entén, jo sí que m’entenc –va dir la madona Bel, seca- . I n’hàgim parlat prou.”
(Joana E de M. Antònia Oliver)
Té tota la raó madona Bel en dir que els pares han de saber veure les coses pels infants. La qüestió és quines coses veuen i quines es proposen dur a terme. Certament avui en dia els pares que porten els seus fills a una guarderia pública, on segurament hi ha nens de diferents ètnies, tenen uns objectius ben diferents dels qui els duen a una guarderia “selecta”.
I centrant-nos en el text, veiem com madona Bel té un objectius clars respecte a la vida del seu fill – encara que podem no aprovar-los- i posa els mitjans per assolir-los, cosa que no fa la mare de la Joana. Aparentment no veu el problema –o no vol veure’l- i per tant no defensa cap alternativa ( o potser sí, defensa el ” deixar fer” perquè està en una situació de superioritat respecte a na Bel i sap que té les de guanyar, doncs les conseqüències d’un possible enamorament no serien les mateixes per la Joana que per en Bernadet)