No sóc altívol com el xiprer, ni fort com el roure, ni resistent com l’alzina. Sóc un modest i delicat cirerer.
Tan fràgil que necessito créixer empeltat en un peu vigorós. No és fàcil tolerar les ferides, però així esdevinc ben afermat a terra. No tinc por de tempestes ni ventades, i d’ella –la terra- rebo l’aliment per créixer i poder gestar belles i efímeres flors i exquisits i saborosos fruits.
A l’hivern en prou feines dono senyals de vida.
Amb la primavera però, esclaten els borrons, que com petits tabernacles, han estat custodiant el meu esperit en moments difícils, i que ara, en temps més propicis, és capaç no tan sols d’afrontar els embats de la natura, sinó de seduir-la amb un sorprenent i esplendorós abillament.
Altres arbres llueixen les seves joies després de guarnir-se amb el verd de les fulles. Jo sóc més llençat i atrevit. I potser imprudent. Però no tinc espera per a fascinar a tothom qui m’envolta amb les millors armes de què disposo.
Al mes de maig la puresa del blanc es transforma en un coratjós vermell. No ha estat només una il·lusió la florida: ha donat els seus fruits.
La cirera però, és menuda, eixerida, solidària. Ella sola és ben poqueta cosa. Mai la veureu aïllada, sempre roman aparellada, donant-se les mans l’una a l’altra, cercant el coratge que dóna la amistat, jugant a amagar amb el fullam i afaiçonant la gran comunitat que és el meu arbre.
Jaume Roig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada