Manacor, Abril de 1890
Jordi des Racó (Antoni M. Alcover)
Barcelona, Març de 2015
EL BANC D’ENDRAPAR CABALS
Escolteu bé això que us diré que si ho sé, tampoc no ho sé, i si bé mai no ha passat bé podria ser veritat.
Vet aquí que no fa massa temps, en un poble no massa llunyà hi havia el Banc d’Endrapar Cabals, que com tots els bancs s’esmerçava en guardar els diners que la gent li deixava i, amb ells, fer places, jardins, escoles i tot el que calgués per al benestar del veïnatge.
Bé, això és el que feien altres bancs; el Banc d’Endrapar Cabals però, malbaratava els diners que li havien deixat empastifant les parets dels carrers amb cartells de propaganda que anunciaven la construcció de places, jardins i escoles que després no feia, promocionant anuncis per la televisió plens de mentides i enganys; fins i tot repartia sobres plens de doblers als seus confrares per comprar boques tancades.
Vet aquí que un dia aquell banc, amb aquests negocis tan roïns, es va quedar sense ni un ral. I un Banc sense diners és com un ocell sense aire.
Va donar-se l’avinentesa que tot passejant vora seu la família d’en Pau i la Jana van sentir com si algú gemegués: era el Banc d’Endrapar Cabals. Els deia:
-Ajudeu-me! Tingueu llàstima d’aquest pobre banc i doneu-me diners! Si no en tinc sóc la vergonya de tots els bancs i em moriré. Tingueu pietat d’aquest pobre desgraciat –ploriquejava amb llàgrimes de cocodril.
-Si te’ls dono els tornaràs a malbaratar–-va contestar el pare.
-No, no. Aquesta vegada faré les places, els jardins i les escoles més boniques de la vila.
La família se’l va creure, perquè tots tenien molt bon cor. La mare va parlar amb els veïns del poble i van decidir ajudar el Banc d’Endrapar Cabals fent una col·lecta. Quan l’alcalde del poble li va fer entrega del que havien recollit, el Banc se’l va posar a la butxaca sense ni donar les gràcies.
Així com el lleó, si passa una gasela pel seu davant, sense pensar-hi, se la cruspeix, el Banc d’Endrapar Cabals tan aviat com olorava diners s’hi llençava al damunt sense miraments: estava fet així. No sabia què és ser agraït, generós ni tenir compassió dels qui ho passen malament.
Un dia aquell Banc va anar a casa del Pau i la Jana, va trucar a la porta i va dir de males maneres als seus pares:
-El mes passat no veu pagar el que tocava.
- Em dol–-va respondre el pare-, els nens estan malalts i hem tingut moltes despeses. Ja t’ho pagarem el proper mes.
-No puc esperar. Si no ho pagueu ja, heu de sortir de casa vostra perquè me la quedaré. Vendré la vostra casa i guanyaré un bon feix de doblers.
Els pares d’en Pau i la Jana, veient que aquell Banc era tan mesquí que ni tan sols recordava que tot el poble l’havia ajudat, ho van donar a conèixer a tots els vilatans i van decidir denunciar aquells fets al Jutge de la vila.
El Jutge va dictar sentència: el Banc de Custodiar Cabals havia de restituir la casa als seus propietaris i a més havia de retornar totes les ajudes que li havien donat els vilatans.
I aquell Banc sense diners, que és com dir sense aire, es va morir.
I el que no vulgui creure aquesta rondalla vera, que el seu cap se li torni de cera.
Jaume Roig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada