Després de caminar tot el dia, finalment arribem a la punta de Fisterra. Finis terrae; certament sembla que s’acabi el món i més en aquestes hores del capvespre. L’espectacle és fascinant.
A poc a poc es va fent de nit. El sol va prenent tons vermellosos. La creu i el far, per efecte del contrallum, esdevenen ombres misterioses, siluetes enigmàtiques. Hi ha un moment però, en què l’astre rei , fins ara agonitzant, abans d’apagar-se del tot, fa una última revifalla, sembla dilatar-se, encendre’s novament i esclatar de resplendor. El firmament esdevé fulgurant. I el sol , tal com un animal ferit, vessa la seva sang purificadora sobre les encalmades aigües de la mar.
Un estol de gavines deixa les altures i s’afegeix amb una dansa ritual a l’espectacle fascinant, barreja de foscor i lluminositat, misteri i bellesa.
Sentiments de silenci i profunda pau se’ns fan presents.
El temps s’atura, deixa 
Ens mantenim amb la vista fixada a l’infinit.
Una oració brolla dels nostres cors sense paraules, l’oració muda i humil que ens despulla del propi envaniment i ens obre al misteri del més enllà.
Per l’entrellum del crepuscle, el primer estel fulgura net, silenciós, ...
Jaume Roig
Bonic, bonic...
ResponElimina