UN QUADRE: la infantesa

Emmarco amb quatre fustes

un pany de cel i el penjo a la paret.

 

Jo tinc un nom

i amb guix l’escric a sota.

Maria Mercè Marçal

I miro aquest personatge que m’ha estat tant familiar durant tants anys que gairebé ni el veig. Sí, allà, a la llunyania, apareix com el capdavanter de sis germans, amb uns pares que, malgrat les estretors de l’època, s’escarrassaven fins a extrems insospitats per nosaltres.
Veig la bonica casa on vivíem –abans de la guerra havia estat casa d’estiueig- amb el seu pati, preciosa gàbia daurada. Des de més lluny recordo el poble, encantador, el pas dels carros carregats de llenya pels forns de Barcelona, la pols de les roderes, el fang dels dies de pluja, l’hort de l’avi, l’escola, ... I tot això encerclat de  muntanyes i vinyes que limitaven el horitzons –quina goig el dia que vaig veure el mar!-.
I presidint el poble, la grandiosa església que com una lloca embolcallava els seus pollets. Sentiments d’infantesa que oscil·laven entre la ingènua placidesa i l’estretor de mires.
                                                                                                               Jaume Roig