(o com superar una depressió)
No he sigut mai una persona de posar-me objectius, de dir 'jo vull ser tal cosa', perquè la meva experiència, que potser no es la mateixa que li funciona a altres persones, és que vaig funcionant a mesura que em van passant els trens.
Francesc Granja
Ella l’acaronava afectuosament, començava pels monyons de les cames que li mancaven. Amb respecte i sense llàstima. L’estimava tal com era ara i tal com l’havia estimat abans. Després li besava el coll, les galtes, la boca ... Com esperava ell aquell moment! Era la part més sensible que li restava del seu cos: els seus llavis s’obrien com fruites madures, les seves llengües parlaven llenguatges insospitats ...
No havia estat fàcil. Després de l’accident que el va deixar sense cames i amb els braços paralitzats, un cop acabades les cures hospitalàries i havent esdevingut rutinaris els exercicis de recuperació, van adonar-se que les relacions que abans els omplien de satisfacció ara no eren assolibles i això va ser causa de fredor i allunyament entre ells; ja no s’apassionaven per les coses, ni en bé ni en mal, just al contrari d’abans. Va ser ella, però qui primer va comprendre que només acceptant-se tal com havien esdevingut, apartant estereotips sobre les relacions sentimentals i amoroses, i havent descobert noves possibilitats que els permetien els seus cossos, podien iniciar una nova relació.
Jaume Roig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada